La història d'aquest arbre centenari, l'Alzinera del Quelàs, transmesa—boca a boca— pels meus avantpassats.

Les muses són traïdores. Sé el què em dic. A mi una vegada em van fer creure que em convertirien en la següent guanyadora del Premi Nobel. Van venir en grup, totes juntes. La de la música, la dansa, la pintura, les lletres,… Totes. Em van explicar que els artistes ens havíem convertit en éssers [...]

La Júlia una enòloga jove interessada pels vins que elaboraven els monjos dels monestirs, acut als Monestirs de Sant Sebastià dels Gorgs, assabentada que en la seva biblioteca hi guarden antics manuscrits sobre aquests vins. Llegint-los descobreix un vi elaborat per Fra Bernat anomenat Vinum Desiderii (Vi del desig) que els monjos tenien vedada la lectura de la seva recepta. A la biblioteca dels monestirs coneix a l'Arnau, un monjo jove que ha deixat els hàbits que fa de bibliotecari. Entre els dos es va generant una atracció esperonada pel misteri del vi del desig que acaben fent realitat.

A principios del siglo XX, Barcelona era una ciudad caótica y cosmopolita, sumida en una efervescencia imparable. Tras la Gran Guerra de 1914, personajes de toda índole aterrizaban en la ciudad entregados al ocio, con un único propósito: disfrutar de la vida. Mientras tanto, las constantes luchas obreras teñían de sangre las calles, día tras día, y los anarquistas saldaban cuentas con los dueños de las fábricas. En el Barrio Chino, cada noche, los deslumbrantes neones de La Criolla bañaban de un rojo incandescente la calle del Cid. Este salón de baile, transformado por Pepe Marqués en el epicentro del vicio barcelonés, se había convertido en un lugar donde todo estaba permitido. Cada noche se llenaba con lo más selecto —y decadente— de Barcelona. Junto a ellos, anarquistas, políticos, intelectuales, travestis y policías corruptos se mezclaban en busca de sexo, drogas y diversión. Amaban, soñaban, sufrían, se traicionaban… y morían.

Ens creiem éssers racionals, però racionalment la nostra mera existència no té cap sentit. Hi podria haver res més aterridor? «Diuen que la màgia no existeix: que només és cosa de canalla o de gent massa innocent. Alhora, però, la secció dels horòscops acostuma a ser una de les més llegides dels diaris, de manera […]

Gràcies per ensenyar-nos què és la màgia: gràcies per estimar-nos. «Estem a les portes de les festes de Nadal. Per a alguns, dies de joia i retrobament. Per a d’altres, dies de corredisses sense sentit. Per a tots, unes festivitats que han anat evolucionant al llarg del temps… Heu sentit a parlar de les quatre […]

Micro relat fantàstic per adults i joves.

Els regals divins mai no són de franc. «Fa un segle, hauria semblat màgia. Fa un milió d’anys, un regal dels déus: el regal de poder compartir els nostres pensaments amb qualsevol altre ésser humà del planeta en qüestió de segons. La història de la humanitat, però, és un pèndol perpetu. Només cal llegir les […]

I ara ella diu que jo soc la seva ‘teacher’, però la realitat és que jo sempre seré la seva alumna: perquè cada moment compartit amb ella és una lliçó de bondat, saviesa i força del qual no deixaré mai d’aprendre. «A vegades, les classes d’Història tenen fama d’ensopides. Hi ha tanta informació per explicar […]

A voltes la realitat és tossuda i no està a les nostres mans canviar-la. Però a voltes no, a voltes tenim el timó de la nau a les nostres mans: només hem de decidir-ne el rumb. «Comença el nou curs i internament ens diem que aquest any ho farem tot diferent: ni tan sols “millor”, […]

Una niña va a su primer campamento sola. Es una historia infantil. Una nena va de campament per primer cop. Aquesta és una història infantil.

El soroll de les canonades narra la història d’una jove boxejadora, la Isona, que troba en l’entrenament un espai de resistència personal i de reconstrucció del propi cos i la pròpia identitat. En una atmosfera carregada de tensió emocional, marcada pel silenci i el soroll metàl·lic de les canonades, la protagonista s’enfronta no només a les adversàries del ring, sinó a un passat dolorós que ha après a combatre a través dels seus punys. És un relat intens i íntim, que explora la lluita interna d’una dona per recuperar el control de la seva vida i fer-se escoltar en un món que l’ha volgut silenciada.

Als marges del món visible, on les xifres sepulten els noms i els enderrocs sepulten hospitals, una jove escriu. No té respostes, Només paraules. No hi ha nit sense nom és el quadern de la Layla, voluntària en una clínica de campanya a Gaza. Entre tendals, pols i ferits, recull els fragments d’humanitat que encara resisteixen. A través de les seves anotacions —íntimes, vulnerables, tenaços— descobrim que la cura, la memòria i la tendresa poden ser actes de resistència. Aquest relat no pretén explicar una guerra ni resoldre un conflicte: vol mirar, anomenar, abraçar allò invisible. Perquè fins i tot quan tot s’ensorra, hi ha gestos que sostenen la vida. Un testimoni literari colpidor i lluminós que ens recorda que escriure pot ser una manera de no deixar morir del tot.

Això és la vida: aprendre a navegar en un mar d’incògnites, que a vegades es mostra en calma i d’altres rugeix enfurit i amenaça d’enfonsar-nos. «Cada juny, a tots els centres educatius del nostre país, una nova generació s’acomiada dels professors que els han vist créixer fins llavors. Els més petits diuen adeu a la […]

Hi ha morts que no desapareixen del tot. N’hi ha que tornen, que acompanyen, que parlen… o que demanen ser escoltats. I també hi ha vius que, per entendre qui són, han de mirar enrere i fer memòria dels que ja no hi són. Aquest recull reuneix deu relats que es mouen entre la vida i la mort, entre la memòria i el misteri, entre l’humor negre i l’emoció continguda. Una tieta que espera en una casa on el temps s’ha aturat. Un botxí que dubta davant d’un condemnat. Una dona que descobreix secrets familiars entre vinyes. Un escriptor perseguit pel personatge que ha creat. Un home atracat... pel seu propi desig de fugir. Els contes d’aquest llibre no són històries de fantasmes. Són històries de presències que perduren, de converses pendents, de dols que encara bateguen. I, sobretot, són retrats humans —íntims, estranys, sovint melangiosos— que ens recorden que potser els morts ja no hi són… però els vius encara els expliquem.

«Quan l’Alícia va deixar l’examen a la taula del professor, la nena que vivia en el seu cor va començar a plorar. Per un instant, el seu jo universitari es va veure reflectit en les ninetes indiferents del catedràtic. El reflex li va tornar la certesa que ell sabia que ella sabia que totes les […]

Com caragols esporuguits vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres. «El món es va fer fosc. I tot es va aturar. D’un moment a l’altre i […]

Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s’obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent. «Viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres: tenen superpoders. Tenen dues cames i dos braços i […]

I en algun lloc recòndit de l’univers, molt i molt lluny d’aquí, una divinitat oblidada (o l’atzar o el destí, qui ho sap?) passarà la pàgina de la teva història amb un somriure burleta. «Conten que, una vegada, n’hi havia un que havia intentat atrapar-se l’ombra. I com més ell corria, més lluny ella en […]

«Així és com li dèiem: “La Maria de màquina”. Era la nostra professora. Professora d’extraescolars, per a més senyes. Professora d’una assignatura que, a mitjans dels anys 90, just en aquell moment en què els ordinadors començaven a treure el cap en les nostres vides, semblava condemnada a l’extinció: aprendre a escriure a màquina. Recordaré […]