Diario literario

Es desfan els versos cosits a la pell, teixint fils enredats de paraules que ja no seran poema. Reculls bocins esfilagarsats de records massa llunyans, massa irreals, i vestida de somnis impossibles saps que ningú no et veu quan et despulla la soledat.

Sento els batecs de pluja. Volen fer neteja d’uns afligits records que, dispersats entre els núvols de l’ànima, avui per fi deixen sorgir el plor. Com terra assedegada expectant a les gotes d’aigua, és així com el meu cor dissortat avui alena amb força aquests nítids i revitalitzants batecs de pluja.

Es congelen els sentiments. Cos i ànima respiren al lent compàs dels batecs de vida. Es glacen també els mots, essència dels dies gèlids. La terra erma anhela el crit de la pluja, el mateix crit que clama la meva veu muda; set de vida per rebrotar de nou. Tatuar-me la pell amb l’empremta de … Continua llegint Set de vida →

On s’amaguen els mots quan la lentitud dels dies freds et vesteix de silencis? Fileres de gargots cobreixen els versos que es desdibuixen rere el vel de boira que acompanya els dies d’hivern. Com desfer els silencis quan el pes feixuc de les paraules no dites t’arrossega al teu món de solitud?

Segundo poemario de Érik Monjas.

De sobte, entre un hola i un adéu cau el silenci. Els monstres de la por m’han pres les paraules que pensava escriure’t. (…) Inútilment, passejo per indrets que coneixes. Trepitjo fulles mortes, com morts els versos que estan enterrats dins meu. Amb les mans tacades de sang desfaig camins sense destí mentre recullo petites … Continue reading Cau el silenci →

Recolzada a les baranes del cel miro com l’aigua repica damunt les teulades i els vidres entelats de les finestres closes. Obro les mans al cel, voldria eixugar els núvols però no puc aturar la pluja. Canto la lenta melodia d’una cançó que s’escampa pels marges d’uns carrers solitaris. Canto fort, perquè sentis com la … Continue reading Recolzada a les baranes del cel →

Damunt l’asfalt humit d’una ciutat adormida, una pluja de versos dansa enmig de la càlida música de l’aigua. Gotes de mots inunden carrers, places i portals d’ànimes desconegudes. Els núvols, en rotllana, també dansen al voltant de la lluna, mentre el vent forma remolins d’esperança i una pluja de poemes desperta les ànimes adormides d’una … Continue reading Damunt l’asfalt… →

És al captard quan l’amor i l’enyor dansen entre les onades  d’una mar en calma. I l’amor és intens. I l’enyor, dolorós. Els darrers raigs de sol  són el pentagrama  on gronxo la melodia que, amb dits de sorra, t’escric. Mentre amb llàgrimes de sal et penso, i l’amor i l’enyor, de nou amants, es … Continue reading És al captard… →

Recorro els camins que envolten els meus silencis, m’enfonso fins a les entranyes més profundes del meu interior i em tanco a la presó de les meves pors, aquelles que m’abracen intensament, embolcallades per una buidor que, silent, s’alça en els murs de la meva solitud.

Y porque estoy triste pongo letra y nombre a este tango. Porque el instante pierde eternidad y mis sueños navegan en ese río que se pierde en el mar. Y porque quiero mirarme en el fondo de tus ojos y verme tal y como no soy, porque tus labios son paraísos cerrados en los que […]

Relato en prosa poética.

Nostalgia: lo que va detrás de cada punto y final

Amargura: lo que un día fueron tus labios sobre mis labios.