Conta una vella llegenda
que una donzella menorquina
recorria els penya-segats a trenca l’alba,
jurant sentir la veu d’un corsari moro,
aquell que un dia va saltar a l’abisme,
lliurant la seva vida al mar,
i la del major dels seus tres fills,
que va saltar com la seva ombra.
Tres retoños ocults
a la cova d’en Xiroi.
A l’inici de l’hivern
la veu del seu estimat xiuxiuejava amb el vent.
I la donzella el plorava,
i hauria seguit el seu rastre fins a l’abisme
si no l’ancoressin a terra
els seus petits abraçats als peus.
La corda que la lligaba a la vida,
la seva vida contra el destí.
Anys desapareguda,
la donzella raptada,
i tot el poble la cercava.
Digues-me, penya-segat daurat,
si la pots amagar,
i al seu amor naufragat,
més fosc de pell.
Ah, ah-ah-ah; ah, ah-ah-ah…
Un hivern estrany
va cobrir de neu la costa.
Tres infants ben blancs de pell,
ulls d’aigua clara
i accent dolç com la mel.
El penya-segat els guardava,
però la neu traïdora
i el moro va deixar un rastre
que els va portar fins a ell.
Anys desapareguda,
la donzella raptada,
i tot el poble la cercava.
Digues-me, penya-segat daurat,
si la pots amagar,
i al seu amor naufragat,
més fosc de pell.
Ah, ah-ah-ah; ah, ah-ah-ah…
Un hivern estrany
de neu va fer un mantell.
Les petjades van delatar
el niu de l’amor.
“És un estranger,
l’haurà mancillat”,
cridaven els mossos
amb el ferro a la mà.
I el corsari va saltar,
i el major dels petits,
darrere l’ombra del seu pare,
es va afegir a la fugida.
Trenta metres de roca
van trencar la caiguda.
Ah, ah-ah-ah; ah, ah-ah-ah…
Un hivern estrany
se’ls va endur,
i mai més se’n va saber res.
Però diuen que una donzella
camina encara a trenc d’alba,
i escolta en el vent
la veu d’un corsari moro
i la d’un infant amb ell.
Creative Commons Attribution-NonCommercial 4.0