Sóc l’arbre fet mà: la mà que protegeix, la mà que ajuda, la mà que guia. Sóc aquella mà que proporciona escalfor, força i esperança. Continua llegint

Composición de Efrem García Salinas. Letra de Dani Espresate Romero

Microrelats i poemes.

Fins el passat 13 de novembre de 2016 s’ha pogut visitar al Centre Cultural el Casino de Manresa l’exposició ‘Complicitats’, un recull d’imatges inspirades en textos literaris proposats per varis escriptors. L’exposició ha estat organitzada per Foto Art Manresa i inclosa dins del Festival Tocats de Lletra, que enguany ha arribat a la desena edició. … Continue reading Finalització exposició ‘Complicitats’ →

Respires les hores silents de la tarda, comença a tancar-se el dia i la placidesa s’adorm damunt les teves branques nues. T’abraça el caliu d’un llum inabastable mentre, pacient, gronxes silencis al bressol del capvespre.

A galop del capvespre un llençol d’onades es bressola damunt del llac. El vent s’encalma; s’ajeuen les fulles. Més enllà del silenci es desperta el brogit de la solitud.  

Muntanyes de colors s’alcen damunt les parets grises de l’ànima. Pinten bocins d’esperança, endrecen tempestes d’emocions. Esclat de colors que omplen de felicitat la foscor que ens envolta.

Tan properes i alhora distanciades dues ànimes bessones ignoren els seus sentiments i segueixen cadascuna el seu camí. Potser algun dia coincidiran les seves mirades, sentiran el batec dels seus cors i, juntes, emprendran el trepidant vol de la vida.

Com dos nens enjogassats aliens a totes les mirades es busquen i s’empaiten, es petonegen alegrement, saltironegen una bella dansa que amb els seus cants omplen de música. De puntetes, tasten els seus humils somnis, assaboreixen petits instants de temps i s’embriaguen amb la màgia del seu amor innocent.

Ragen mots dins d’un llac de dubtes, amb força criden allò que la veu calla. Cauen amb abundància, m’esquitxen la pell, bressol de paraules que ressonen dins meu i m’obren els ulls a la meva essència.

Des del mirador dels somnis antics, el record d’un amor que mai no ha arribat a morir batega dins meu com el tic-tac d’un rellotge que mai no s’atura, i que marca el batec d’un amor antic, que per sempre serà un somni impossible.

Desperten a l’albada d’un nou dia. Senten l’escalfor del sol o de fines gotes de pluja, la fúria d’una forta tempesta o la remor d’un vent que porta aires de canvi. Xalen amb els dolços cants dels qui els fan companyia. Aguanten, amb valentia, les embranzides dels qui les volen tombar. S’adormen en els obscurs … Continue reading Fil de vida →

Esclava d’uns mots que em vesteixen de nostàlgia, trepitjo unes escales on cada graó és un pensament que se’m clava a la pell de l’ànima. Empesa per una força estranya enfilo fins al darrer graó, i amb l’ombra de la teva darrera petjada llenço records i dolor per la presonera escala de la nostàlgia.

Dibuixades en un cel amarat de bellesa, capes de núvols blancs són trencades per una ombra, misteriosa i intacta, com la que habita en els meus pensaments, on s’empresonen inseguretats, records punyents i ferides no cicatritzades, i on la clau pel seu alliberament, rau, adormida i incoscient, dins l’ombra de la memòria.

Emprenc un camí de no-retorn amb la soledat per companyia. Els arbres són les ombres que, a cau d’orella, em xiuxiuegen silencis, ocults sota capes amarades de misteri. Desapareixen les promeses entre corriols deserts de les teves passes, tan sols resten els meus somnis perduts entre els teus eterns silencis.

Lluitadora incansable assedegada de nous somnis, he sobreviscut entre les entranyes d’un pou profund, i he tornat a escalar les seves parets respirant aires d’esperança, sentint altre cop dins meu l’incansable batec de la vida.  

Sento el degoteig de llàgrimes com cauen lentament damunt les meves mans fràgils. Obro el paraigües, aixopluc de la meva pluja, i pinto de colors la tristesa que m’envolta.

La llum del dia s’apaga i avui el capvespre és un cel sense deixalles de núvols. Des del meu racó solitari buscaré la llum del teu esguard, i, en una altra nit freda, escriuré nous versos per seduir-te.

Passen les hores al costat de la solitud. Saps? L’enyor juga amb els records i crea remolins de nostàlgia dins l’ànima, des d’on, subtilment, cerco els mots per oblidar-te.