POEMES

Egagròpila Tu dius: Egagròpila I jo veig floquets de neu amb ossets de mussaranya caient a milers des dels intestins de la memòria. Tu dius: Memòria I jo veig camins interminables De cruilles i revolts plens de paranys que enverinen les entranyes. Tu dius: entranyes I jo veig entranyes. Com alguna cosa escatològica, com fer-se la vasectomia, fer l'amor, fer-se el harakiri, o hare krishna, o ateu. I creure que la maduresa recau en la senzillesa del llenguatge i la profunditat de

Heli Com qui es pren la vida Deixar escapar un sospir Que s’esvaeix depressa en el no res. Però no és això. És ser lliure, i el vèrtig inherent a la incertesa, i correr sense reservar forces. I si s’acaba l’heli, amb ell la veu de falcet i començar a perdre altura. I buscar un lloc on aterrar on la patacada no sigui tant forta i hi hagi alguna cosa per fer.

L'impronunciable Qui es divertirà matant mosques a la fosca? Qui adjudicarà pronoms al més feble, a tall d'escut contra els mals proverbis? Qui posarà en context idees velles, fent arqueologia entre la pols? I serà ELL, el matador d'insectes, l'exterminador de frases fetes. El que es convertirà en llegenda i en faran cançons que seran cantades en el seu idioma original. Perquè tots sabem que és un gran error traduïr cançons de rock. El teu amor és com, unes muntanyes russes nena. Jo hi vull pu

In-Comunicació El que jo pugui dir, difícilment arribarà a tu com jo ho havia somiat dir en el moment en que tu ho entenies. Sóm divinitat isolades jugant a enviar-nos avions de paper; però tu ets tu, fora de mi i jo sóc jo, exclòs de tu. Jo diré el que vulgui dir, tu escoltaràs el que vulguis sentir, i en algun moment indeterminat, el vent s'haurà emportat el sentit de les paraules.

Infinito Voy a crear un infinito propio que sea la línea divisoria entre el cielo, el mar y alguna parte de mi alma que se esconde de la tuya cuando mi cuerpo te busca

Nesnesitelná lehkost bytí La vida és puta quan ets un rumiant de quatre potes sense veu ni vot Observar la imensitat i sentir-se invertrebrat. Com una ameba existencialista, que concient del seu percentatge d'aigua i de la seva manca de cervell, es deixa masegar lascivament per pallassos pervertits. Com un fluid que s'escola per les esquerdes a la recerca d'arrels per esdevenir saba i beure's la llum del sol. I construir-se un exoesquelet contra la impermanència però que resulti es

Bombolles cel gris plou plom brut

Acte de creació

  Les hores llargues no m’ajuden a trobar-te   Els pensaments que no s’aturen duen un bri d’esperança   La il·lusió desfermada no entén de subtileses   El despertar dels somnis obre els ulls de la ceguesa   La claror … Continua llegint →

    Caminar enrere Escoltar amb les oïdes tapades Ensumar sense olfacte Mirar amb una vena negra.    Destruir amb un somriure a la cara Parlar amb mots buits i bruts Córrer amb els riscos dels altres Prendre dreceres  El … Continua llegint →

Jo odio Les paraules buides dites amb la boca grossa La pestilència que passeja amb una cort de roses La mentida clara que passa per cosa certa La covardia que amaga veritats eternes.   Jo odio Les “grans persones” que amb les seves accions Creen tiranies diàries i no perden la son, Que quedin per [...]

No s’ha llevat clar el matí. Boira baixa Amenaça el despertar.   La claror no s’hi veu. Vol i no pot Obrir-se camí.   Cap guia ni cap far. Ni enlloc on mirar.   Les hores s’allarguen. Temps perdut O indefinit.   Es ja al capvespre? Ningú ho podria dir.   Acluques els ulls No [...]

Diries què és mentida Quan parlo de veritat Intento fer-me entendre Però encara es més complicat No me’n sé avenir I procuro vocalitzar No deuen ser les paraules Deu ser el parlar. Parlar per parlar I tu escoltes sense escoltar Ni dit a cau d’orella El que dic No serveix per entendre’ns El [...]

Una legió entra a la ciutat Deu mil soldats a la barrera El tambor repica però no supera El batec del cor dels homes joves. Consignes furioses empenyen cent-mil braços armats donaran la vida si és necessari deixaran enrera ses families posaran el país al davant. Les mirades concentrades hipnosis de carnisser els morts no podran [...]

Els dies passen, s’escorren Les llums es tornen febles per moments Direm que no teníem pressa A un altre la culpa penjarem Incapaços d’admetre, d’entendre Que el demà era nostre Que el present era un lament. Jo no en tinc la culpa Tu tampoc la tens Fixa bé els teus ulls Pantalles tenyides [...]

Dedicat a Plató La soledat és una cova fosca, obscura i sense amagatalls el camí només es fa una vegada … <http://ivanserradotcom.wordpress.com/2011/12/07/crits-de-soledat/>Continue reading »

Que trist resulta perdre un amic Quan no l’has pogut Ni tan sols gaudir Les vides fugisseres es creuen … <http://ivanserradotcom.wordpress.com/2011/11/15/amistat-negada/>Continue reading »

Després de tot, això s’acaba desprès d’això, tot és res parlar per parlar, estar per estar evitar la mirada, evitar … <http://ivanserradotcom.wordpress.com/2011/09/15/follia/>Continue reading »

Pensava. De sobte, sense direcció. Sense intenció. Movia les imatges que s’apareixien a la meva imaginació de forma desendreçada i … <http://ivanserradotcom.wordpress.com/2011/09/05/imatges-alliberades/>Continue reading »