«[...]I aquella al·lota que entrà totalment enganxada a l’heroïna i al seu fill i que aconseguí desempallegar-se sols de la primera .»  Vaig tenir l'immens plaer de coincidir amb la Dora Muñoz al festival literari de Vilassar de Noir . No només vaig poder sentir-la parla de la seva primera novel·la en solitari, sinó també de parlar amb ella llarga estona. Si «Massa mares per un fill» ja venia avalada per l'editorial que la publica, —encara no ha caigut a les meves mans cap llibre de la col·lec

«La ràbia és clavar alguna cosa diminuta al centre d’un estomac obert amb un ferro que cruix encès.» La paraula "bullying" apareix fa relativament poc al nostre vocabulari; temps enrere, no és que no existís l'assetjament als menors, no és que a les escoles no es donessin els mateixos fets que ara, senzillament no se li donava importància: eren coses de nanos. No, això no és veritat, cosa de nanos és barallar-se amb l'amic per una ximpleria, però barallar-se d'igual a igual, i estar uns dies de

«No hi ha res que esperi tant com la feina.» «La mort sense ningú» és la penúltima entrega de l’editorial Llibres del Delicte, que aposta, amb gran encert, com sempre,  per  la primera novel·la negra d’en Jordi Tiñena. L'autor ens presenta al sotsinspector dels mossos, Vidali al seu company el caporal Veciana, en el seu primer cas: l'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona. Una mort que ningú plora. Pot haver-hi alguna cosa més trista? Vidal vol tancar el cas com més

«I és que la mort no entén pas ni d’edat ni de tendresa, ja que és freda i imprevisible com la mar.» En Xavier Álvarez ens presenta un thriller sòrdid sobre tràfic d’infants que  ens explica una història fictícia ubicada a Barcelona. És el debut literari de l’autor, que actualment és un mosso d’esquadra en actiu,  fet que es nota al llarg de tota la trama, en Xavierconeix a la perfecció la manera d’actuar dels mossos, i també la dels delinqüents. «No abandonis quan el rastre és calent» és una n

« Quant te domina la por, l’obediència és l’única possibilitat de supervivència .» «La nit de les criatures» és una novel·la dura, contundent, un crit lacerant que et congela l’ànima. I és que és precisament de l’ànima del ésser humà del que ens parla Toni Morrison en aquesta novel·la de tot just dues-centes pàgines. No és un llibre sensible de llàgrima fàcil, al contrari; l’autora ens mostra la dura realitat sense parafernàlies supèrflues; amb les paraules justes ens parla de temes tant doloro

« El amor es la emoción que más fácil resulta apagar. Pero la más difícil de encender. En cambio, las emociones que se encienden con más facilidad, pero cuesta más apagar son: el odio, el remordimiento, la culpa y, la más fácil de todas, el miedo.» La protagonista de «El método 15/33» és una noia de setze anys, embarassada de vuit mesos, que és segrestada un matí anant cap a l’institut. Però la Lisa, al contrari del que faria ja no tan sols una noia de la seva edat, sinó qualsevol persona, no s’

«Hi ha una persona per cada llibre, sempre. I un llibre per cada persona.» Hi ha llibres que quan els veus, a la prestatgeria de la llibreria, sembla que et cridin, que vulguin venir amb tu. Acostumo a fer cas d’aquesta intuïció —que imagino que tots els addictes a la lectura tenim— i poques vegades en falla. Amb «La llibreria dels finals feliços» em vaig endur una molt més que agradable sorpresa, la seva lectura en va fer sentir un ventall de sensacions i sentiments tan variats que em costa d’e

Los hechos tuvieron lugar, en rapidísima sucesión, entre el miércoles 7 y el viernes 9 de septiembre: el escritor noruego Tom Egeland publica, en el curso de una discusión en Facebook sobre fotografías que habían cambiado la historia de la guerra, la icónica imagen de Kim Phuc, la niña del napalm, tomada en 1972 en plena guerra del …

«Kabul va caure en mans d’uns homes que semblava que haguessin sortit del ventre matern empunyant un kalàixnikov .» Dividida en nou capítols que van des de l’any 1952 a l’any 2010 «I el ressò de les muntanyes» ens explica la història del Abdullah i la seva germana Pari. Lluny de ser una novel·la amb dos protagonistes principals, Khaled Hosseini ens presenta una novel·la coral. Estructurada en nou capítols que van des de l’any 1952 fins a l’any 2010, protagonitzats cada un d’ells per un persona

« Encara hi ha un terror més absolut que el de sentir-se presoner, encara hi ha una condició més desesperançadora: es saber que no hi ha ningú que pensi en tu .» A «A la seva pell» la Raquel Gámez ens fa entrar dins la presó. No és un centre concret, és el sistema penitenciari en general. El que la Raquel ens descriu pot succeir a qualsevol presó i per això ella no ho situa en cap de concreta. És una crítica a tot el sistema penitenciar. Aquest sistema que no coneixem més que a través de pel·líc

«Con qué facilidad una vida normal puede desequilibrarse, en un segundo hacia la locura, hacia la muerte.» Ja he comentat alguna vegada que quan un llibre o un autor són considerats molt bons per gran part del públic, a mi em desperten certa aprensió, el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la o l’autor no complexi les expectatives que m’he creat. Exactament aquesta era la meva por amb Pierre Lemaitre i per això em resistia a llegir res seu. Però la curiosi

Artículo sobre la llegada de Jane Austen a España y traducida al idioma castellano para la Jane Austen Society España (http://janeaustensociety.es/).

« Era el seu moment i ja no ho seria mai més.» «Tota la veritat» és una novel•la diferent, arriscada, trencadora. On la Núria Cadenes fent servir diferents narradors i com si d’un cobrellit de patchwork es tractes, ens presenta una novel·la construïda a base de petits fragments que, com els retalls de tela, s’uneixen per crear una petita meravella. El de petita és per les poques pàgines que té el llibre, no arriba a les dos-centens, perquè de fet és una novel•la enorme, només menuda en format.

«Hauries de saber que la vanita és el brou del qual s’alimenten un grapat d’instins criminals.» Tot i que «Foc verd» és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, és el primer que jo llegeixo. El mateix Jordi de Manuel en va dir que podia començar pel que volgués, i en més d’una ocasió l’he sentit dir (llegit, més aviat) que cada entrega hauria de funcionar independentment de les altres obres. I és cert, podem llegir « Foc verd» sense haver-ne llegit l

“Només sé que ens han enviat a l'edat mitjana, a matar una gent que no coneixem, a ajudar entre cometes una gent que no vol la nostra ajuda, almenys no la volen en forma de bales i bombes[...]” “Soldadets de plom” és quelcom més que una novel·la bèl·lica. És una crítica a l’actuació de l’exèrcit, una crítica raonada, ben explicada i que jo particularment comparteixo. És a més una cridada d’atenció sobre els verdaders motius que impulsen als joves allistar-se. Sempre he pensat que la publicitat

Siguiendo al debate sobre la pregunta que algunos trabajadores de Facebook dirigieron a Mark Zuckerberg sobre la responsabilidad que tenían como compañía a la hora de evitar una presidencia de Donald Trump, un artículo en Gizmodo, “Former Facebook workers: we routinely suppressed conservative news“, da voz a algunos ex-trabajadores freelance de la compañía dedicados a …

Diseño editorial de cubiertas y lomo del libro 'A raíz de aquello'.

1er libro (poemario) del autor Antonio León lanzado a través de Chiado Editorial. "Estar sentado en clase, en casa, trabajando o de fiesta, y que te venga una o varias frases a la cabeza, y pensar: “Bueno, luego las escribo, y que unas horas después no te acuerdes de ellas y te mueras de la rabia…” Es entonces cuando empiezas a escribirlas donde sea, según te vengan a la mente, y después pasas a darles forma. Pues así nació Versos Sin Voz. Mentiras a medias, verdades completas; Sentimientos profundos, dilemas morales; Desamores correspondidos, amores por descubrir. De eso y mucho más trata Versos Sin Voz".

« Em vull tranquil·litzar dient-me que va ser en defensa pròpia. Que vaig fer servir la violència justa, ni més ni menys de la que calia .» És el primer llibre que llegeixo de l’autor, i ho feia sota la “pressió” de saber que tothom el considera el millor llibre que ha escrit fins ara i d’haver llegit mil vegades que Andreu Martín es el mestre del gènere negre. Normalment en casos com aquest el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la no complexi les expectat